| Sumario: | La nanomedicina juga un paper fonamental en la medicina actual. Aquest nou enfocament està permetent el desenvolupament de tractaments profilàctics i terapèutics. Els avanços en el camp de la lluita contra el càncer o les malalties infeccioses posicionen la nanomedicina com una resposta efectiva i altament prometedora, encara que encara està en desenvolupament. En particular, la immunoteràpia, que aprofita el sistema immunitari del cos per combatre malalties, s'ha beneficiat significativament de la nanomedicina. Les nanopartícules poden ser dissenyades per millorar l'administració i eficàcia dels agents immunoterapèutics, millorant la capacitat del sistema immunitari per atacar les cèl·lules canceroses de manera més precisa. Amb l'aparició de les vacunes contra la COVID-19, la comunitat científica s'ha centrat en desenvolupar vacunes basades en material genètic per combatre diverses malalties. Donat el seu potencial, és cert que aquesta tecnologia encara té marge de millora. La seguretat i l'eficàcia són els aspectes principals que necessiten refinament per assegurar la seva millora. El coll d'ampolla més notable és la falta d'especificitat en els vectors actuals per a la transfecció de cèl·lules presentadores d'antígens (CPA). Per tant, és evident que el següent pas per aconseguir que la nanomedicina sigui la propera revolució mèdica és dissenyar i assegurar nous vectors que permetin una vectorització específica cap a les cèl·lules immunitàries i els activadors del sistema immunitari.
Donades les necessitats actuals, aquesta tesi proposa nous polímers de poli(β-amino èster) (pBAEs) capaços de dirigir-se activament cap a les cèl·lules del sistema immunitari, abordant així un dels colls d'ampolla més prevalents en el camp. Per això, s'han desenvolupat en aquest projecte diferents famílies de glicopolímers, particularment pBAEs funcionalitzats amb α-manosa, per millorar la interacció amb les CPAs. Poden formar nanopartícules i transportar ARN missatger (mRNA).
A més, s'avaluen les capacitats de les nanopartícules funcionalitzades amb α-manosa sintetitzades en termes de la seva capacitat per interactuar i activar les APCs. Els estudis van començar amb experiments in vitro estudiant la captació i cinètica de transfecció, i fins i tot fenòmens competitius per demostrar la vectorització activa. Finalment, es van realitzar experiments de biodistribució in vivo per assegurar l'efecte de vectorització en ratolins i proves d'immunització amb CPAs humanes. L'evidència obtinguda demostra eficiència en la transfecció i vectorització cap a les APCs, permetent així l'activació del sistema immunitari.
|
|---|
