| Sumario: | Les persones amb discapacitat intel·lectual (DI) tenen nivells baixos d’activitat física (AF) juntament amb perfils d’envelliment accelerats. L’anàlisi de la modulació cardíaca autonòmica (MCA) proporciona informació sobre la regulació del sistema nerviós autònom (SNA) i és un predictor d’esdeveniments cardiovasculars adversos. Tot i que diversos estudis van analitzar aquest paràmetre en joves i adults amb DI, hi ha una manca d’informació sobre la variabilitat de la freqüència cardíaca (VFC) abans, durant i després de l’exercici en persones grans amb DI. Malgrat les millores físiques i funcionals reportades amb els protocols d’entrenament aeròbic i d'interval d'esprint en persones en aquest tipus de població, no se sap si l’efectivitat d'aquestes intervencions promouria millores en la MCA. Així doncs, l’objectiu principal d’aquesta tesi és investigar com es comporta la MCA abans, durant i després de l’exercici, i conèixer quin impacte tenen dos tipus d’entrenament combinat en aquests valors en gent gran amb DI. Aquest objectiu s’ha dividit en tres estudis: I) avaluar i comparar la MCA de la funció cardiovascular mitjançant la resposta de la VFC durant i després d'una prova d’exercici aeròbic submàxim i la cinètica de la FC de recuperació després de la prova en persones grans amb i sense DI; II) analitzar l’associació entre la MCA de la funció cardiovascular, la capacitat cardiorespiratòria i els nivells de CS i AF en adults grans amb DI; III) investigar si hi ha una millora en la MCA de la funció cardiovascular i la capacitat física després d’una intervenció multicomponent d’entrenament intervàl·lic d’alta intensitat en esprint després de 6 mesos en persones grans amb DI. L’estudi I mostra que la recuperació de la FC després d’un exercici submàxim és més lenta en persones grans amb DI que en persones grans sense DI. Aquests resultats poden ser deguts a una reducció de la resposta vagal immediata després de l'exercici. L’estudi II mostra que les persones grans amb millors nivells d'AF (lleugera, moderada i vigorosa) presenten millors resultats en antropometria i condició física. A més a més, les dones grans amb DI que tenen millors resultats en els valors totals d’AF obtenen millors valors en la MCA durant la fase de recuperació d’una prova submàxima. D’altra banda, els homes grans mostren millors valors de FC durant el descans quan presenten nivells baixos de comportament sedentari (CS) i més AF i una millor MCA durant l’exercici quan els nivells d’AF total són més alts. L’estudi III mostra que un entrenament intervàl·lic en esprint multicomponent és útil per a millorar la condició física i la retirada vagal a l’inici de l’exercici submàxim. A més a més, suggereix que existeix una mitigació de la disminució de la capacitat de resposta reflexa autonòmica relacionada amb l’edat. Aquestes millores podrien ser degudes als efectes positius de l’exercici d’alta intensitat sobre la funció de la resposta baroreflexa. Per tant, la intervenció intervàl·lica en esprint multicomponent pot ser una eina valuosa per millorar la sensibilitat baroreflexa en persones grans amb DI.
|
|---|
