| Sumario: | La present tesi aborda l’estudi dels límits del poder de l’Estat en el pensament de Francisco de Vitoria i Francisco Suárez, dos destacats teòlegs de l’Escola de Salamanca. En particular, explora de quina manera, principalment a través del Dret natural i del bé comú, ambdós autors intenten perfilar un marc normatiu que delimiti el marge d’actuació lícit del poder polític i plantegen mecanismes de correcció per als casos de vulneració del marc esmentat.
Això es concreta, en primer lloc, en el fet que ambdós autors inscriuen el poder polític en el Dret natural, atribuint-li així un fi concret –el bé comú– i uns límits indisponibles, fora dels quals l’activitat estatal esdevé il·lícita. Al mateix temps, entenen que la seva titularitat correspon en principi al conjunt de membres de la comunitat, que poden escollir lliurement la forma d’Estat que considerin oportuna, en contra del que sosté la doctrina del dret diví dels reis.
En segon lloc, en el poder indirecte de l’Església en l’ordre temporal, que atribueix al Papa la facultat d’esmenar o de deixar sense efecte normes i actes estatals que consideri lesius per a la salvació de les ànimes. Això permet salvaguardar l’ortodòxia religiosa, però també el Dret natural davant de possibles abusos per part del poder polític.
En tercer lloc, en el reconeixement de límits substantius del poder polític que es desprenen del Dret natural. En aquest sentit, el bé comú entès com a fi de l’Estat implica que aquest darrer disposi d’un ampli marge de discrecionalitat per procurar-lo, però suposa també la invalidesa de normes i actes que el lesionin o que serveixin interessos particulars. Del Dret natural es desprèn, a més, que el poder polític tingui el deure de respectar béns com la vida, la llibertat o –amb certs matisos– la propietat.
En quart lloc, en el sotmetiment del príncep a la llei i en els mecanismes no institucionals de correcció d’abusos. Tot i que Vitoria i Suárez accepten la licitud de concentrar el poder en mans d’un únic subjecte –en la mesura en què respecti el Dret natural i procuri el bé comú–, insisteixen també en el fet que quisvulla que l’ostenti haurà d’actuar d’acord amb la llei. Així mateix, declaren que es lícit desobeir les lleis injustes i, en determinades circumstàncies, deposar el tirà.
En definitiva, Vitoria i Suárez connecten amb la tradició constitucionalista que busca fixar límits normatius al poder polític, però, en lloc de posar l’accent en la distribució del poder entre una pluralitat d'òrgans, procuren assolir aquest objectiu a través del Dret natural i de la noció de bé comú.
|
|---|
