| Sumario: | L'objectiu principal d'aquesta tesi és omplir un buit existent en l'àmbit de la investigació leibniziana pel que fa a l'estudi del Système nouveau i posar de manifest la rellevància que té aquest opuscle de 1695 en el conjunt de l'obra de Leibniz. En concret, pretén demostrar que el Système nouveau constitueix una exposició fonamental i indispensable de la teoria leibniziana de la substància i, en conseqüència, una peça clau del sistema filosòfic del pensador alemany. A partir d'una exhaustiva exegesi del text, la investigació posa de manifest que l'obra és el resultat d'una curosa estratègia expositiva per part de Leibniz i n'intenta aclarir el laberint d'intencions i conceptes. Per aquest camí, observa que el filòsof, de manera succinta, però implacable, teixeix una teoria de la substància amb la qual -a través del diàleg més o menys encobert amb filòsofs i filosofies- pretén vèncer els errors que observa en les metafísiques anteriors. Així, va ordenant les nocions tàcticament sota la forma d'una hipòtesi explicativa que finalment esdevé una demostració i acaba vertebrant els principis d'un sistema. Tot plegat, amb un objectiu darrer: fer una presentació sintètica, però màximament precisa, contrastada i convincent de la seva concepció de la substància davant la intel·lectualitat francesa de l'època. L'estudi, per mitjà d'una dilucidació detallada del complex entramat conceptual que presenta el Système nouveau, palesa i descriu les singularitats essencials de la teoria de la substància que conté aquest breu tractat. D'aquesta manera, evidencia que Leibniz, hi presenta la filosofia de la substància com l'única solució a les dificultats derivades de l'intricat problema metafísic de la unitat i el ser o laberint del continu, i que, amb aquest fi, la desenvolupa esglaonadament partint d'una teoria de la substància simple, passant per una concepció de la substància composta i acabant en la hipòtesi dels acords o harmonia preestablerta, amb la qual lliga tots els principis anteriors en la unitat d'un sistema. La investigació també desvela una evolució important entre la filosofia de la substància exposada en el Discours de Métaphysique i la que descriu en aquest opuscle de 1695, que està condicionada per l'intercanvi epistolar del filòsof amb Antoine Arnauld i els avenços que havia fet en el terreny de la dinàmica; a més, destaca la precisió conceptual que assoleix la teoria gràcies al marcat caràcter dialèctic de l'obra, el qual sotmet el pensament leibnizià a un debat continu amb la filosofia escolàstica, el mecanicisme modern i l'ocasionalisme. En darrer terme, la tesi posa de manifest que el Système nouveau desplega una versió demostrativa de la teoria de la substància i dels acords, seguint els paràmetres lògics del propi filòsof, i assenyala que, en aquesta obra, la hipòtesi de l'harmonia preestablerta sofreix una modificació epistemològica rellevant: passa de ser presentada com "una hipòtesi" a ser-ho com "un sistema metafísic", que alhora en fonamenta un de físic. Tota aquesta tasca d'interpretació i aclariment comporta unes complexes anàlisis que, sovint, s'escapen del text del Système nouveau i cerquen sentit en altres escrits de l'autor, sobretot en el Discours de Métaphysique, la correspondència amb Arnauld i els textos de dinàmica. El resultat d'aquest procés suposa l'establiment d'un ample teixit de relacions conceptuals entre l'opuscle de 1695 i un extens conjunt d'obres leibnizianes, així com un esforç de precisar i arriscar interpretacions sobre determinats aspectes essencials de la filosofia del pensador. Finalment, l'estudi porta a concloure que el Système nouveau és la primera síntesi del sistema filosòfic leibnizià en la seva versió més madura i, com a conseqüència, constitueix l'obra essencial per poder-lo analitzar genèticament i en termes d'evolució.
|
|---|
