| Sumario: | La justícia restaurativa neix a principis dels anys setanta del passat segle XX en un context de crítica al sistema penal. L’apriorisme del càstig, l’abandonament de la víctima i els efectes lesius i discriminatoris d’un model penal ineficaç són els fonaments de la seva posició. A canvi, propugna la implementació d’un paradigma en el que la reparació del dany que el delicte genera sobre la vida de les persones és la finalitat principal. La justícia restaurativa com a activitat pràctica consisteix en el desenvolupament de processos d’intervenció social centrats en abordar les necessitats de les víctimes, promoure la responsabilització dels ofensors, així com la participació de persones de la comunitat en un diàleg voluntari dirigit a la reparació del dany. En aquesta tesi explorem la dimensió eminentment ètica de la seva proposta i, des d’aquí, la seva capacitat per transformar la justícia penal tradicional. Finalment dirigim la nostra atenció cap a la figura de la persona professional per tal de comprovar si el model de l’ètica de les virtuts pot acomodar-se a la naturalesa de l’activitat que realitza i, des d’aquest model, presentem una proposta d’ethos virtuós de la persona mediadora.
|
|---|
