Sumario: | Aquesta tesi doctoral té com a objecte d’estudi l’obra fílmica del director M. N. Shyamalan i la reformulació autoral que efectua de la tradició narrativa sobre el fet fantàstic com a cineasta contemporani del gènere híbrid de fantasia d’aventures. A partir de la fonamentació en les aportacions teòriques de la narratologia, la sociosemiòtica, el neoformalisme i els estudis culturals, s’aplica una metodologia qualitativa a través d’entrevistes exploratòries a autors de referència i, sobretot, de l’anàlisi fílmica dels deu films (1999-2019) en què el cineasta intervé com a director, guionista i/o productor. L’organització de la graella d’anàlisi permet identificar quatre tipus de categories:a) característiques generals de la pel·lícula, que permeten identificar elements contextuals de la producció i la intervenció de les lògiques de la indústria audiovisual;b) característiques del sistema formal fílmic (recursos narratius);c) característiques del sistema estilístic (codis cinematogràfics), id) característiques autorals en relació a la recurrència o renovació dins del gènere de fantasia.Finalment, s’assoleixen els objectius de demostrar que Shyamalan recull el relleu i fa un homenatge volgut a l’anomenada primera generació de Storytellers fantàstics -en què destaca particularment la influència de Spielberg-, i alhora inaugura, com a representant emblemàtic, una segona generació amb voluntat de contenció de l’espectacularitat dins de l’assumida pertinença a la cultura mainstream, tot i que en Shyamalan aquesta tensió es particularitza en la consideració del fantàstic transcendental.
|