| Sumario: | Els pessebres instal·lats a la plaça de Sant Jaume de Barcelona l'any 2004 i a la plaça de l'Ajuntament de Terrassa l'any 2009 han fet sorgir una sèrie de reflexions que centrem en dos eixos. D'una banda, sobre quina ha de ser la presència de simbologia religiosa a l'espai públic en una societat com l'actual, que està tan marcada alhora per la secularització i per la diversitat cultural i religiosa. De l'altra, una reflexió centrada sobre les possibilitats d'innovació en el llenguatge religiós i especialment en el llenguatge artístic del pessebrisme. L'anàlisi dels esmentats pessebres basat en un exhaustiu treball de camp que s'ha centrat en observar les reaccions que van provocar, ens ha portat a constatar la importància del pessebre com a símbol dominant enmig de tota la simbologia ritual de Nadal, símbol que pel seu caràcter arquetípic forma part de l'imaginari de persones molt diverses. També hem vist que el fet de voler expressar preocupacions i valors quotidians a través de la representació del naixement és una realitat tan antiga com les mateixes representacions, així doncs, no podríem considerar cap innovació el fet de fer parlar al pessebre sobre el món contemporani. L'espai públic reuneix les condicions per ser un lloc ideal per a la innovació del llenguatge religiós vinculat a les tradicions. El pessebre, com que és una forma d'autorepresentació, quan s'exposa en un espai compartit i divers pot accentuar aquesta vessant per vincular-se millor amb els receptors. La construcció del pessebre ha estat tradicionalment un moment d'enfortiment de vincles entre les persones, així doncs, si els pessebres públics aprofiten aquesta característica poden esdevenir elements idonis per a la cohesió social. La cultura popular està en un constant procés dinàmic i el pessebrisme no n'és una excepció. Hem vist com en altres moments de la història s'ha produït una dialèctica sobre com havia de ser concebut un pessebre. La idea màgica del "pessebre com Déu mana" que apareix en molts comentaris no és res més que una idealització. La cultura avança gràcies a aquestes situacions controvertides, que en un principi són rebutjades pels qui constitueixen els nuclis hegemònics de la cultura i que, posteriorment, són acceptades i assimilades pels mateixos que abans les havien rebutjades. En el pessebrisme també hem constatat aquesta dinàmica.
|
|---|
