| Sumario: | A El ritme de l’Ésser, Panikkar sintetitza l’esforç de tota la seva trajectòria per significar l’experiència humana, especialment des de la vessant espiritual, en l’estat de la cultura del seu temps. Un dels temes recurrents de l’obra és l’advaita, mot manllevat del sànscrit que l’autor tradueix de manera original per “adualitat”. De l’estudi d’aquesta noció en l’obra se’n desprèn que Panikkar la incorpora al seu plantejament tot relacionant-la amb altres constants del seu pensament (hermenèutica diatòpica, pisteuma, teologia cristiana) i en proposa un ús polisèmic. La intuïció de fons de l’adualitat consisteix a constatar que hom participa plenament de la realitat quan no la redueix completament al pensament, és a dir, a qualsevol extrem teòric ni al seu oposat.A la segona part, s’exploren les possibilitats que ofereix aquesta noció per contribuir a fonamentar l’assistència espiritual en entorns sanitaris: el “moment advaita” de què parla l’autor troba un clar reflex en alguns dels reptes plantejats des de la pràctica assistencial, com a mínim en el marc hispànic. En diàleg amb la literatura sobre aquest tema, el vocabulari panikkarià es mostra fecund a l’hora d’emparaular l’experiència espiritual. La intuïció de l’adualitat, d’altra banda, ha permès traçar punts de referència, si més no provisionals, vers els quals orientar la relació de l’acompanyament. Com una de les principals aportacions en aquest camp, en el treball es concreta un model de comprensió de la dimensió espiritual a partir de dotze elements antropològics, els quals poden ser tractats tant des de d’una visió carencial de la persona (necessitats espirituals) com apoderadora (capacitats espirituals). Aquest model, que té en compte el factor temps, el paper de l’observador, el context de la persona atesa i l’equip interdisciplinar, es fa ressò també d’altres aspectes apuntats per l’adualitat panikkariana.
|
|---|
